Hi ha dies que semblen mesos. Que arriba la nit i la distància és tan gran que si mesurassim els minuts sobre una carretera llarga i recta, podríem arribar de Palma a Alcúdia, o fins i tot, travessaríem la mare mar i qui sap si acabaríem el trajecte a Ciutadella. El temps és infinitament subjectiu, tant, que són les emocions les que dicten el ritme del tic-tac del rellotge. Avui ha estat un d'aquests dies llargs. I ara, ja de nit, em sent espesa, remoguda, com la rissaga del port de Ciutadella, que augmenta el nivell de la mar i fa que els vaixells, àgils i robustos, semblin joguines trencadisses al caprici dels desitjos d'una mar que sigilosament va creixent i creixent... com les hores d'un dia trist, com els minuts d'angoixa que travessen l'estómac i pugen fins la gola, fent brollar llàgrimes que no pots evitar vessar... no tot el que surt del meu cor ho puc transformar en poesia... hi ha moments en que la pena recupera la prosa en llengua materna que brolla del meu cor i que quan la comparteix es fa més petita. Tal vegada la pena sigui també excessivament subjectiva i quan la mesuram, no ho feim en línia recta, sinó en cercles que semblen no acabar mai, però jo sé que sí ho fan. La pena s'esmuny quan arriba la nit i sé que la meva família està bé, la meva parella dorm al meu costat i jo vaig recuperant l'ansiada calma.
Com diu un proverbi hindú... darrera dels niguls hi ha milers de sols.
Bona nit i gràcies per llegir-me. Vos sent al meu costat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario